Francesc Florit Nin
Escola i entorn: l’educació compartida
Document per a la Trobada de Tardor, EDU21. Menorca. 16 de novembre de 2013
Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca.
L’escola va néixer perquè la família no podia atendre les demandes que la societat reclamava a l’educació i la formació dels fills. Com a institució educadora, l’escola ha anat assumint cada cop més competències, més obligacions i més responsabilitats, fins al punt de veure’s desbordada. El futur que ja vivim prefigura unes relacions completament noves a causa de les innovacions tecnològiques, de la rapidesa en què canvien els coneixements i les informacions. D’una manera nítida ho resumeix així uns dels experts en educació, Francesc Imbernón: “Davant aquest panorama, la institució educativa necessitarà l’estalonament d’una comunitat conscienciada ideològicament (no només dels pares, sinó també de les empreses, de les ONGs, dels moviments socials, dels voluntaris, de les associacions, dels jubilats, etc.; és el que comença a dir-se quart sector econòmic), perquè el professorat se sentirà impotent per educar els al·lots i les al·lotes en valors (solidaritat, pacifisme, honestedat, sinceritat, criticisme, etc.), que es trobaran en franc desavantatge enfront als valors imperants en la societat (individualisme, competitivitat, violència, adiccions, conformisme, desinformació, etc.). Les institucions educatives, en aquest futur incert, hauran d’ensenyar a gestionar el conflicte per a revertir en el creixement i la maduresa dels implicats, i perquè la informació i la transmissió del coneixement potenciin la socializació del poder.” Ja fa temps que l’escola, atesa la complexitat de la seva tasca, reclama una corresponsabilitat a la resta de les institucions educadores.
Aquest document intenta de posar sobre la taula aquesta corresponsabilitat.
Les escoles més innovadores, caracteritzades per un profund sentit del valor social de l’educació al servei de la democràcia i com a garant de la salut democràtica, són aquelles que arreu del món han remarcat la importància de la relació del centre educatiu amb l’entorn on s’ubica. Entenem l’entorn no només com l’espai físic, mediambiental, sinó també o sobretot com l’espai social, l’entorn sociològic, que inclou l’entorn cultural i històric. Si haguéssim de resumir quina és l’educació que ha de respondre als reptes socials d’avui diríem que es tracta de formar ciutadans per a la igualtat, des de la diversitat i cap a la construcció de la identitat. Formar persones competents com a ciutadans significa educar-los per a la convivència, a desenvolupar-se d’una manera integral, a ser capaç de comprendre el món i a intervenir-hi des de la responsabilitat ètica i ecològica: aprendre a ser, aprendre a conviure i aprendre a habitar.
Tothom avui està d’acord que l’escola sola no pot respondre a les expectatives dipositades en ella. No pot per moltes raons. Una de les quals és que les funcions educatives de l’escola s’han fet molt àmplies. Una altra raó és que les societats s’han fet molt més complexes que no eren fa 50 anys. Igualment cal indicar que vivim una revolució tecnològica que canvia la percepció del món i les relacions socials. Altrament som davant un canvi de paradigma que provoca una situació crítica en tots els àmbits: econòmics, culturals, ambientals, etc. que aboquen els ciutadans (i a les institucions) a una incertesa angoixant. En poques paraules, educar s’ha fet incert i difícil i per tant o tots educam o els resultats seran pobres, insuficients, deficients.
Les dues grans dimensions de l’educació, la individual i la col·lectiva, la del desenvolupament integral de la persona com a individu i la del desenvolupament social de la comunitat, no poden anar deslligades. És més, van íntimament i necessàriament lligades. Són dos dels quatre pilars fonamentals de l’Informe Jacques Delors per a la UNESCO per a l’educació del s.XXI. En aquest sentit, una educació integral que doni sentit a l’escola actual i futura passa obligatòriament per compartir-la. Tothom educa: l’escola, la família, l’entorn. Es tracta per tant d’un treball cooperatiu en coordinació de tots els agents que d’una forma o altra incideixen en la formació dels ciutadans.
Si l’escola no basta, quins són els altres “educadors”? Avui les instàncies educadores i formadores s’han multiplicat. Algunes amb una clara intenció explícita, d’altres amb intencions implícites, d’altres de manera poc responsable… Una educació permanent a llarg de la vida només és possible si aquestes instàncies són capaces de compartir objectius. Centres educatius, centres d’aprenentatge diversos, entitats culturals, socials, esportives, assistencials, agents i tècnics públics i privats, institucions públiques, responsables polítics, empresaris, sindicats, ONGs, periodistes, etc. remant en una mateixa direcció per obtenir allò més preuat, el tresor amagat en l’educació que és la convivència democràtica.
Si haguéssim de resumir el propòsit en una consigna diríem: què pot fer l’escola per al poble i que pot fer el poble per a l’escola? Es tracta de cercar les complicitats de totes les instàncies perquè tanmateix els reptes educatius són si fa no fa els mateixos reptes socials. Cal aprendre amb els altres que és la forma més eficient d’aprendre. Els problemes de les identitats, de la convivència, de la sostenibilitat, de la democràcia... són qüestions centrals dins i fora de les aules. Els reptes pedagògics de la inclusió, de la mediació, de l’educació intercultural, de la participació són també els reptes de la ciutadania, i en conseqüència els centres educatius es converteixen en els laboratoris de recerca de les solucions que han de garantir el futur. Escola i entorn s’han de posar d’acord, s’han d’ajudar mútuament i han de compartir uns principis bàsics que siguin fruit d’un consens elemental: el compromís per a una educació pública de qualitat.
La premissa per a un acord entre escola i entorn és doble: per un costat, ja s’ha dit, és la corresponsabilitat; per l’altre és la participació. Ser corresponsable aquí vol dir assumir que tot agent social té una dimensió educadora que ha d’exercir, sense interferir la tasca de l’escola. Vol dir també que l’escola ha de respondre als problemes que l’entorn planteja, no tancar-se dins els murs i per tant obrir-se al present de fora. Ser participatiu aquí vol dir trobar les tasques que es puguin compartir i dur-les a terme alhora l’escola i l’entorn, en un projecte de construcció comuna. L’educació es converteix en una experiència compartida, de convergència i d’integració social.
Quins són els principis que al meu parer hem de compartir l’escola i el poble?
En una mena de constitució escolar serien aquests:
Principis constituents de l’escola per a l’educació
1. Implicació de tota la comunitat educativa en el projecte i la coordinació amb tots els altres agents educadors.
2. Acord i consens per un projecte encaminat a la cohesió social.
3. Escola arrelada al seu entorn i oberta al món.
4. Treball en valors i principis democràtics per afavorir la convivència, fomentar la solidaritat i la cooperació, des dels drets humans, per a l’equitat i el respecte a la diversitat.
5. La formació integral de totes les capacitats i les habilitats, atenció a les intel·ligències múltiples.
6. L’aprenentatge significatiu i experiencial.
7. L’aprenentatge cooperatiu i dialògic.
8. L’atenció a la diversitat: entre l’adaptació i l’exigència.
9. Educació Intercultural i d’escola inclusiva.
10. Educació per a l’autonomia personal responsable.
11. Innovació pedagògica i reflexió sobre la pràctica.
12. Incorporació de les Tecnologies de la comunicació.
13. Formació permanent del professorat.
14. Treball en xarxa, treball en equip.
15. Foment del raonament i de la creativitat.
16. Cultura de la pau i mediació per a la resolució de conflictes.
A partir d’aquí resulta relativament fàcil idear tot un seguit de propostes genèriques per compartir l’educació. Del costat de l’escola n’apuntam quatre. En primer lloc imbuir el currículum de continguts lligats amb l’experiència de l’entorn. En segon lloc obrir l’escola a la realitat local i global, tot establint relacions entre la realitat immediata del territori i els reptes mundials. En tercer lloc incloure la diversitat en la pràctica docent, no com a floritura sinó com a riquesa que ens obre les ments. I en quart lloc pensar en programes de cooperació amb les entitats locals. Del costat de l’entorn n’apuntam quatre més. En primer lloc revitalitzar els Projectes Educatius de Ciutat, la idea de ciutat educadora que tan bons resultats ha donat i encara dona. En segon lloc implementar tota acció municipal i ciutadana amb un component educatiu, cosa que implicaria que tota entitat incorporés al seu ideari i a la seva pràctica una funció formativa. En tercer lloc l’ús i la integració dels recursos ciutadans a disposició de les escoles. I finalment en quart lloc la creació d’espais, llocs i estratègies per fomentar la participació, les decisions col·lectives i la corresponsabilitat.
Tots els aspectes de la vida escolar són susceptibles de la corresponsabilitat educativa. Tanmateix hi ha algunes qüestions que en l’àmbit educatiu (i formatiu) tenen una clara vinculació amb un enfocament compartit. És el cas del fracàs escolar. La complexitat dels factors que hi incideixen reclama la intervenció de moltes mans. L’experiència ens demostra que la sortida del fracàs escolar només obté resultats quan hi ha un treball coordinat dins i fora de les aules. Açò mateix ocorre en altes aspectes com: el trànsit de la vida escolar a la vida laboral, tot l’engranatge de la integració escolar que és paral·lela a la integració social, l’educació per a la salut (especialment la sexual), l’acollida lingüística i cultural d’alumnes i famílies nouvinguts, etc.
No partim de zero. Tenim moltes experiències que ens marquen el camí i moltes pràctiques que avalen les excel·lències d’una relació estreta entre l’escola i l’entorn. Menorca és en aquest sentit rica de propostes que s’han portat a terme. Tanmateix cal advertir que sovint s’ha caigut en l’error de fer un llistat d’activitats a l’entorn o un llistat de tallers de l’entorn que entren a les aules. Aquesta proposta va un mica més enllà. Es tracta d’una manera de veure l’educació que persegueix unes estratègies més o menys estables per vincular l’escola i l’entorn. Aquestes estratègies estan encara per crear. Però tothom té l’experiència, per exemple d’organitzar una cosa tan senzilla i alhora tant eficient com el dia de les portes obertes. També tenim experiències d’activitats que són pensades des de l’escola però obertes a la ciutadania, dirigides a tota la comunitat educativa o a tot el poble. D’altra banda, cal incrementar i incentivar totes aquelles instàncies de participació ja creades com el Consell Escolar, les associacions de pares i mares, els sindicats d’estudiants, etc. Una altra forma relativament senzilla de vinculació és l’ús dels espais, posar a disposició de les escoles les infraestructures i els equipament culturals, socials, esportius i, a la inversa posar els centres a disposició de les entitats socials. Això mateix es pot dir dels serveis, públics o privats.
Menorca, --potser és un tòpic, diuen que és rica en associacions i entitats cíviques. Però la seva implicació educativa, amb excel·lents excepcions, és encara per explorar. Crec també que Menorca pot presentar-se com a camp d’experimentació i d’avaluació d’aquesta educació compartida. Entre altres raons perquè ja en té una llarga experiència i una tradició pedagògica que li fa d’aval. D’altra banda tenim també molts exemples portats a terme arreu del món que ens poden alliçonar. Alguns d’aquests exemples s’han concretat, aquí i arreu, en experiències com les Comunitats d’aprenentatge, els projectes de Ciutats educadores, els Plans d’Entorn, les Escoles de pares i mares, l’Aprenentatge Servei, les Mediacions Escolars, el Policia tutor, les Comissions Mixtes de resolució de problemes, els Serveis d’Intervenció Integrats, els Plenaris Educatius, els Consells Municipals, El Consell Infantil, els Cicles de xerrades (de temàtica específica), l’Acollida de famílies nouvingudes, els Serveis d’Atenció al Menor, els Reforços Extraescolars, les Biblioteques Obertes, els Centres Juvenils, i tantes d’altres iniciatives.
L’escola és una institució en crisi que reflecteix la crisi general. Es fa necessària una reforma en profunditat que no es resol amb canvis normatius, ni amb lleis que no aconsegueixen el mínim consens. Aquesta reforma ha de reformular l’escola perquè deixi de ser l’únic referent educatiu, i deixi de ser també el referent educatiu que actua a contracorrent de moltes altres institucions. L’escola ha d’esdevenir un agent educatiu més, important certament, però mai aïllat ni contraposat als altres agents. Perquè l’educació, ara ja ho sabem, va més enllà de l’escola i va més enllà de l’edat escolar. Compartir el tresor de l’educació és un dels reptes més importants que tenim davant.
Bibliografia
MORIN, Edgar. Tenir el cap clar. Per organitzar els coneixements i aprendre a viure. Barcelona: La campana, 2001.
IMBERNON. F. (coord) Cinc ciutadanies per a una nova educació. Ed Graó. 2002
SUBIRATS, J., ALBAIGÉS, B. Educació i comunitat. Reflexions a l’entorn del treball integrat dels agents educatius. Fundació Jaume Bofill. Col Finestra oberta, 48. Barcelona. 2006
MRPMenorca. El prisma educatiu. Un debat a la premsa de Menorca 1999-2001. Conselleria d’Educació. Govern Balear. Palma. 2002.
VVAA. Ciutat i educació. Documents 4. Ed. CEP i Ajuntament de Ciutadella. 2001
GENNARI, M. Semántica de la educación. Pedagogía de la ciudad. Ed. Herder. 1998
Maria Antònia Font, portavoz de la
Assemblea de Docents y representante del STEI, explicó que se ha
decidido seguir el modelo de los maestros de Galicia. Consiste en que
los docentes declaren de forma tácita su insumisión a aplicar un modelo
educativa que consideran pedagógicamente perjudicial para sus alumnos.