El 60e aniversari del nostre institut

Llegint el parlament que va fer el nostre director M.Angel Casasnoves dins l'acta de commemoració del 60 aniversari del nostre institut, no puc fer menys que publicar un fragment de les seves paraules, ( suposo que ho puc fer donat que l'acte va ser públic i obert a tota la comunitat educativa )

.
.

En aquestes sis dècades, el nostre centre ha impartit els diferents ensenyaments prevists en les diverses lleis educatives. I s’ha anat adaptant als canvis socials, econòmics, culturals i polítics, a vegades vertiginosos, que han marcat els temps recents. Així, a partir de 1966 el que era un institut masculí passà a ser mixt i la presència femenina, primer minoritària, ha arribat a ser majoritària en els estudis de batxillerat. 

Amb la transició i l’arribada de la democràcia, l’institut no només augmentà de manera considerable el nombre d’alumnes, sinó que també incorporà noves formes de fer i d’actuar pròpies d’aquella època de gran efervescència. És el moment també en què es democratitzen les estructures educatives i els centres es fan més participatius: alumnes i famílies participen activament mitjançant els seus respectius òrgans de representació. Talment, és quan s’introdueix el català com a assignatura i com a llengua vehicular, com quedà més tard establers en els successius plans lingüístics de centre que hem tingut fins ara, capaços d’integrar sense cap problema, en la llengua catalana que ens és pròpia, l’alumnat nouvingut de les més diverses procedències. 

Són moltes les coses que podrien contar els nostres antics alumnes i els nostres professors, sobretot els ja jubilats als quals he saludat amb el títol de emèrits. Moltes de bones i altres de no tan bones. Problemes i alegries, preocupacions i esperances, però sempre amb la mirada posada en oferir el millor de nosaltres mateixos als nostres alumnes i, en definitiva, al nostre poble. Tanmateix, aquesta casa en la seva ja llarga trajectòria mai no havia viscut un inici de curs com aquest de 2013-2014. Les circumstàncies són prou conegudes per tothom i no vull prendre més temps del que em toca recordant-les. Que avui mateix, 18 d’octubre, el 78% dels nostres alumnes no hagin assistit al centre és un signe de que l’inici d’aquest curs és qualsevol cosa excepte normal.

Si hagués de resumir en una paraula el que he sentit en els últims mesos, crec que us diria que estic perplex. Sí, sent perplexitat quan intent analitzar com s’ha arribat a la situació actual d’impàs d’un conflicte de cada dia més enquistat. Perplexitat davant la minva de recursos econòmics dedicats a l’ensenyament i a la recerca, quan aquests han de ser els dos vectors que han d’impulsar la nostra societat vers el futur; quan els nostres responsables polítics són incapaços de comprendre que l’educació ha de ser una qüestió d’estat al marge de la picabaralla partidista diària i de l’electoralisme més barroer; quan aquests mateixos responsables s’entesten en tirar endavant lleis orgàniques i decrets que no tindran altra vigència que el temps que el seu partit es

mantengui al poder; quan aquestes lleis i normes es presenten com la panacea per solucionar l’escandalós fracàs escolar del nostre país, però a la vegada obvien que tot i les fortes mancances del sistema educatiu —també nosaltres, els professors i els centres escolars, som els primers obligats a fer la corresponent autocrítica— obvien, deia, que en gran part el fracàs escolar és un fracàs social, fruit d’un equivocat model socioeconòmic, i que no es vol fer res per canviar això; quan es fa una lectura mercantilista de l’educació i no es té en compte que la primera obligació del sistema educatiu és formar ciutadans íntegres, crítics, responsables i lliures. 

Perplexitat, finalment, però no en últim lloc, va ser el que vaig sentir en veure com tres dels meus companys directors d’institut, Marga Seguí, Jaume Bonet i Rafel Andreu, eren expedientats de manera tant fulminant com incomprensible. 

Podria continuar, però ho deixaré aquí.

Vull aprofitar aquest moment per fer una crida al diàleg i al seny. Ens sobren les actituds numantines i la crispació. Necessitam, en canvi, grans dosis de concòrdia i de diàleg. Ens cal saber sumar per poder multiplicar.

En aquests moments, en canvi, només restam i, per això, acabam dividint. I això s’ha d’acabar en bé de tots, però sobretot dels nostres alumnes. Ens cal reconstruir els ponts trencats, cercar punts d’encontre, començar a construir junts. Això és feina de tots però sobretot dels nostres responsables polítics.

... segueix

Miquel Angel Casasnoves
IES JMª Quadrado - Ciutadella